EL NOU PSC?

Ja han passat aquestes precipitades i innecessàries eleccions del 25 de novembre, i ja fa uns dies s’entreveu el que tots imaginàvem la nit electoral, un pacte de CIU amb ERC, amb dos objectius principals: fer polítiques de dretes, continuant la sagnant i continua política liberal, i per altra banda, impulsar el referèndum per la independència, un objectiu poc creïble dins la situació socioeconòmica actual i previsiblement, també futura.

 

Però no vull escriure sobre el que han fet els demés. Vull parlar del meu partit. El partit que millor reflecteix la meva ideologia, una ideologia d’esquerres, socialdemòcrata, amb una clara vocació per a defensar la justícia social, i sota la perspectiva catalanista, encara que aquesta hagi estat últimament en dubte.

 

Alguns demanen que el Primer Secretari i Candidat, en Pere Navarro, hauria d’haver presentat la seva dimissió desprès del catastròfic resultat electoral. I segurament hauria d’haver estat així, en molts països democràtics hagués presentat la seva dimissió. Però em pregunto, per fer què? El mateix que va fer el President Montilla?

 

Dic això, perquè en cas de que es convoqués un Congrés Extraordinari, amb quins delegats? Farem el mateix de fa poc més d’un any? Convocar un cap de setmana a 800 delegats escollits per les diferents direccions del partit?

 

Aquests delegats poca cosa canviaran del partit. Considero, al igual que molts militants d’aquest gran partit, que cal fer una nova refundació. Però dubto que amb un congrés es pugui aconseguir, s’ha de construir des de les bases del partit.

 

Cal crear espais de debat, de compartir idees, de treballar en les sectorials del partit, però sobretot, treballar en la nova organització que hauria de representar a aquest partit.

 

Una organització que es pugui decidir ja sigui en una sectorial, conferència o com li vulguem anomenar. Cal crear una nova organització menys jerarquitzada, que no tingui caràcter presidencialista amb ordres de la direcció indiscutibles per les bases, més oberta a la militància, i perquè no, també a la ciutadania.

 

Aquests dies es parla de la opinió crítica d’alguns companys que han format part de la direcció del partit en mandats anteriors, o d’altres militants de base. Aquest partit es va crear amb la unió de diferents partits amb diferents sensibilitats. Cal unificar el socialisme, però també les esquerres, dins un únic partit, per aconseguir ser un veritable partit d’àmplia visió d’esquerres que pugui aconseguir governar el nostre país. Per tant, no és deslleial dissentir de la opinió de la direcció. Per a mi és deslleial el que ha fet un ex-conseller, que ha format un nou partit intentant treure profit dels companys desencantats. En el nostre partit cal acceptar la crítica, per reinventar-se, per regenerar idees, per fer els canvis que la societat ens està reclamant.

 

Això si, aquests dirigents de temps passat no són el futur del partit. Han estat grans dirigents, amb encerts i errors. Però cal també regenerar persones.

 

No podem continuar mantenint dirigents durant diferents mandats, caldria formular una limitació de mandats, tant orgànicament, primers secretaris i secretaris d’organització, com càrrecs institucionals diputats, alcaldes, senadors. Segurament dos mandats foren ideals, o fins i tot, ens casos excepcionals tres mandats. Però més anys en un càrrec, em sembla del tot inacceptable per tal de millorar com a partit, per la regeneració d’idees i de formes de treballar, però també per millorar la imatge, i sobretot la confiança, que s’ha de traslladar a la ciutadania.

 

I per suposat que s’ha de limitar, o evitar, la duplicació de càrrecs, En aquest nou grup parlamentari hi ha alcaldes/ses que també faran de diputats/des. Perquè? Que no tenen prou feina en el seus ajuntaments i estan tant segurs que les properes municipals les tenen guanyades?

 

Governem en pocs ajuntaments, i cal mantenir-los. Si es considera que un alcalde s’ha de rellevar i aquest vol dedicar-se al parlament, doncs cal fer el relleu aviat, del contrari, no em sembla adient. Però per suposat, alcaldes/ses que vulguin continuar treballant en el seu ajuntament, no haurien d’haver agafat l’acta de diputat/da.

 

Menys encara que els antics dirigents del partit siguin cares visibles en càrrecs institucionals, com al Senat, a la Mesa del Parlament o al Congrés dels Diputats. D’aquesta forma sembla que tractem a aquestes institucions com a “cementiris d’elefants”. Però encara pitjor, no traslladem a la ciutadania una veritable renovació del partit. No aconseguim transmetre el que hauria de ser el nostre partit.

Tenim molta feina per endavant. Hem de treballar en un veritable "Nou PSC". Bon any a tothom!
 

25 N I EL DRET A DECIDIR

Tornem a estar en campanya! Just dos anys desprès de tornar al govern CIU, desprès del parèntesis dels 2 governs d’esquerres, ens trobem una altra vegada davant les urnes. Un procés que al meu entendre, no te cap sentit, quan el “govern dels millors” encara tenien recorregut, encara que aquest no el comparteixi.

 

Al president Mas alguns el defineixen com a messiànic, jo en canvi, m’atreveixo a utilitzar un altre concepte, dient que és un populista. Un senyor que ha deixat el seu partit de banda i està centrant únicament en la seva persona l’acció política actual, amb un objectiu únic: la independència de Catalunya. Intentant oblidar les ideologies i volent acaparar tots els vots possibles, per aconseguir el seu objectiu d’estat propi, i fent creure a la ciutadania que els que no coincideixen amb ell, estan contra ell. Això és populisme en estil pur.

 

Per suposat en aquest propòsit, el president Mas, intenta que els ciutadans oblidin les seves nefastes polítiques realitzades durant aquests dos anys. Pretén fer oblidar sota la senyera, o fins i tot l’estelada que la va descobrir l’últim 11 de setembre, tot el que ha destruït en polítiques socials. Al principi, justificava totes les retallades socials per la crisi econòmica quan en veritat, estava aplicant el seu programa electoral neoconservador.

 

Només en una de les causes d’aquesta situació sóc totalment coincident. Tenim un estat que no ha respectat mai la identitat dels diferents pobles que formen l’estat espanyol. Com és lògic, no ho han fet els governs del PP, però malauradament, tampoc ho han fet els governs del PSOE. Per això, quan defenem el federalisme com a forma d’organització de l’estat espanyol, cada vegada és més difícil explicar-ho. No hem fet pedagogia quan ho predicaven els nostres antecessors fa molts anys, però ara, és possible que sigui tard.

 

Cal que tota la ciutadania catalana decidim el nostre futur. Els que porten cognoms d’arrel catalana, però també els que tenim, com jo, altres arrels de la resta de l’estat espanyol, així com d’altres països que s’han incorporat en aquests últims anys. Tots som ciutadans catalans. Doncs tots, hem de decidir quin futur volem per a la nostra nació: Catalunya.

 

Personalment penso que els independentismes sonen a passat, quan tenim cada vegada més relacions entre tots els estats, quan tot és més globalitzat. Fins i tot, quan segurament haurien d’haver lleis i normatives d’abast mundial. En el nostre cas, quan s’hauria d’apostar políticament pels Estats Units d’Europa, per tal de poder mantenir equilibris econòmics i socials d’abast mundial.

 

Crec plenament en la relació entre estats. En les relacions federals. Amb una sobirania pròpia però alhora, amb una sobirania compartida amb altres estats. Buscant la solidaritat i complicitats entre tots els pobles i estats. I no comparteixo, que ara emprendrem camins per trencar amb una Europa en fase de construcció.

 

Però si volem continuar dins l’estat espanyol, caldrà fer molts canvis legislatius, començant per la Constitució, fins a definir l’organització territorial i les competències de cadascun dels pobles. I no cal que totes les diferents comunitats autònomes actuals tinguin les mateixes competències, no cal el “cafe para todos”.

 

I ha de ser així perquè crec que la majoria dels catalans així ho volem. Una nova nació catalana, amb identitat pròpia, amb competències i recursos propis. Serà la única forma d’avançar cap a un millor futur de la nostra societat.

 

PENSAMENTS DESPRÈS D'UN TEMPS DE SILENCI

Fa uns anys, vaig tenir l’orgull de treballar en la redacció del Programa Marc del PSC, en l’àmbit de Cultura i Política Lingüística. Aquest àmbit va estar dirigit pel Conseller Ferran Mascarell, i vaig gaudir dels seus coneixements, alhora que vaig observar força vegades, comentaris identitaris.

 

Entenc que la identitat nacional ha de ser un sentiment transversal, i per tant, en l’àmbit de la cultura i la llengua, segurament, ha de ser molt més important. Però tot això, em va provocar un cert interès en conèixer aquestes aportacions constants.

 

Poc desprès de que s’acabés el Programa Marc va sortir un llibre del conseller, titulat “Catalanisme deucentista”. I a aquí vaig. Aquest llibre, suposo li va regalar al President Mas com a obsequi per l’oferiment de la conselleria, perquè aquest president l’està portant a terme inequívocament, si ho comparem amb els passos que està seguint últimament.

 

I ens agradi o no, aquestes justificacions en el que es defineix que tot estat ha de ser eficient, ens porta a aquesta cruïlla. Una cruïlla en que cadascú observa diferents interseccions.

 

En el meu parer, estem davant una situació molt complexa, i segurament, sense antecedents que facin imaginar cap a on ens porta, però alhora, fa que tots els partits polítics s’han de definir, no només en la cruïlla ideològica tradicional de les diferents polítiques, sinó també en la cruïlla identitària, i aquí és on crec que els socialistes no l’estem encertant.

 

Sempre hem defensat el federalisme, i per suposat que el continuo defensant. Alhora que considero que cada nació o poble ha de tenir els seus referents polítics i sentir-se representat per les institucions que el representen. I això és clau per no crear desencisos dins la ciutadania.

 

Però també ha d’haver algú a l’altra banda de l’Ebre que també ho vulgui. I crec que aquí és on tenim el gran inconvenient. Tenim un govern del Partit Popular que te una idea contrària a això, ja que per ells, l’Estat s’hauria de recentralitzar. Però també tenim un PSOE, en el que abunda en els seus dirigents una opinió centralista, jacobina, defenen el que s’ha anomenat “el café para todos”. I la situació econòmica actual, porta a dir que s’ha de reestructurar l’administració, evitant duplicitats, i considero encertat aquest criteri, però mai per centralitzar les institucions, tot el contrari, s’ha d’apostar per la política de proximitat, descentralitzant al màxim les administracions.

 

Si ens situem dins l’àmbit autonòmic, considero que segurament va ser un error històric la creació de 17 comunitats. És possible que si s’haguessin creat només algunes com Catalunya, Euskadi i Navarra, i la resta de l’estat fos de caràcter centralista, segurament estaríem dins el discurs que esmentava inicialment, un Estat molt més eficient, alhora que acceptant un fet diferencial d’algunes poques autonomies.

 

I em pregunto, ara es podria retornar a aquesta posició? Considero que si. No se si quan sento parlar de federalisme asimètric van en aquesta línia, però és el que considero més encertat.

 

Aquesta situació política, afegida a millorar el sistema de finançament català, assimilant-lo al concert econòmic d’Euskadi i Navarra, amb una aportació a l’estat per les competències d’aquest en defensa i política exterior, a més a més d’una dosi de solidaritat, crec que fora el sistema just i equilibrat que reclama la societat catalana.

 

El problema es que no veig ni al PP ni al PSOE en aquesta línia, i llavors, porta a una situació de desencís en la població catalana, que fa que s’opti per defensar l’independentisme, sense tenir clars els inconvenients d’aquesta opció.

 

Els socialistes estem en un moment de grans decisions. És veritat que per al 25N hem de defensar el federalisme, i aquest hauria de ser un federalisme asimètric en la línia que he esmentat. També hauríem de defensar clarament que s’ha de fer una consulta d’independència, ja que negar-nos a aquesta consulta provoca donar l’esquena a una opinió que actualment, majoritària o no, està sobre la taula. Però, alhora, on també s’estableixi un temps ampli de treva, si els independentistes no obtenen el resultat al seu favor.

 

Confio en que la ciutadania valori altres coses el dia 25N alhora d’anar a votar, i em refereixo a les polítiques que ha fet CIU durant aquests dos anys a la Generalitat, de retallades de drets que ens estan portant a situacions dels primers anys de la democràcia.

 

Estic convençut de dues coses, la primera és que la situació de crisi els ha anat molt bé als governs de dretes, tant a CIU a Catalunya, com al PP a Espanya, per fer les retallades socials i de defensar els seus valors, de primar tot el que és privat, les grans fortunes, les seves corrupteles i demés, perquè on quedaran les comissions d’investigació que s’estaven duent a terme al Parlament?

 

I la segona, que s’han anticipat les eleccions per interès partidista, ja que la “marea independentista” ha fet oblidar les retallades, i pensant molta part de la ciutadania només en aquest sentit. D’aquesta manera, CIU, busca prorrogar el seu govern 4 anys més, només per mantenir-se en el poder.

 

I aquí és on vull arribar. La ciutadania s’equivoca doblement si aposta per votar a CIU. Tant en l’àmbit de les polítiques portades a terme, ja que un bon resultat electoral legitimaria totes les retallades realitzades, com en l’àmbit de la independència, ja que CIU no la defensa, i dubto la defensi clarament, utilitzant termes poc clars, però que d’analitzar-los detalladament, s’acosten més al federalisme asimètric que he defensat que no pas a un independentisme clar i rotund.

 

En aquesta situació de crisi econòmica, considero que ens calen polítiques d’esquerres, defensant la justícia social. Alguns defugen dels tripartits d’esquerres que han governant la Generalitat. Jo no. Considero que es van fer polítiques necessàries, amb encerts i per suposat, desencerts. Però tinc el convenciment que el que es va fer d’una forma encertada va arribar a la societat en el seu dia a dia (escoles, llars d’infants, hospitals, ambulatoris, serveis socials, ...), i en canvi, els desencerts van arribar a la societat a través dels mitjans de comunicació, amplificant-los en desmesura. Ja sabem que els mitjans no ens donaran mai cap recolzament, per això cal fer un esforç comunicatiu pels nostres mitjans, tant si estem en el govern, com ara a l’oposició.

 

Per tot això, recolzaré al Partit dels Socialistes de Catalunya, però també, treballant des de dins les seves estructures, per col·laborar en allò que em sigui possible, donant el meu parer, recolzant allò que comparteixo, però també, fent esment a allò en que discrepo. Tenim molta feina per fer. Endavant.

DESPRÈS DEL CONGRES NACIONAL, LA RESTA DE L'ORGANITZACIÓ

Ja fa un mes es va celebrar el Congrés Nacional del PSC, on es va fer una renovació que calia, tant d’idees com de persones. Segurament no tot l’agosarada que m’hagués agradat, però penso que ha estat un primer pas, però no l’últim.

Ara comencen els congressos a nivell de federacions i agrupacions. Organització una mica estranya i que a molta gent sobta, perquè sembla que “el poder” s’exerceixi des d’adalt. Segurament des de la cúpula del partit s’intenta influir sobre el resultat d’aquests. Però així està reglamentat, i espero que arribi el dia que sigui al revés, realitzant els congressos en sentit invertit: agrupacions, federacions i nacional.

Penso que les federacions no patiran grans canvis, encara que segurament haurien de ser més valentes i al igual que s’ha fet a nivell nacional, fer un relleu dins les mateixes federacions, fent un pas endavant aquelles persones que estaven en segona línia de treball.

Però on crec que s’ha de produir grans canvis és a les agrupacions. Conec algunes agrupacions escampades per tot el territori, algunes a través de companys i companyes amb les que he compartit reflexions, altres perquè les he visitat en alguna jornada formativa, i sincerament, hi ha una certa ànsia de canvi.

Cal canviar profundament les agrupacions per tal de retrobar-nos amb la ciutadania. Hi ha agrupacions que s’han tancat en la seva militància, en els problemes que observen a nivell local, sense discussió política, i molt envellida, no només per l’edat, sinó per la manca d’entrada de noves persones.

Hi ha altres, sobretot allà on es governa des de fa anys, que el treball de l’agrupació és totalment nul, on es limiten a donar una certa cobertura al govern local. Governs que des de fa uns anys són majoritàriament fruit de pactes de govern amb altres forces polítiques, cosa que provoca renunciar a part del nostre programa, i que, on s’evita discutir sobre la gestió del govern municipal per evitar qualsevol conflicte de govern.

Tot això porta a haver de repensar la funció de les nostres agrupacions. Alguns companys i companyes, sobretot el més joves, diuen que són coses del passat. Que l’agrupació és virtual. És possible. Però mentre els nostres militants vulguin tenir un lloc com a referència per a trobar-se i discutir, caldrà mantenir aquests espais de trobada, com a espai de discussió públic polític.

Calen persones que liderin el projecte d’agrupació pensant en aquest espai de trobada i discussió. Persones que puguin defendre el projecte socialista del seu municipi, respectant el govern de pacte que hi hagi, però alhora, fent trasllat a la ciutadania d’aquelles propostes a les que  hem hagut de renunciar, fruit del pacte de govern. Persones que vulguin obrir l’agrupació a la ciutadania, sense pors a la legítima competència que es pugui produir en els relleus de càrrecs. Persones amb una forta vocació ideològica i pedagògica, per tal d'agrupar les diferents sensibilitats que hi ha al nostre partit.

En el XII Congrés del PSC vaig defensar una proposta de la meva agrupació de Ripollet, en la que es proposava la creació d’una Assemblea de Ciutat. Un espai obert a tota la ciutadania, on l’agrupació pugui exposar la tasca realitzada, tant a nivell de partit com de grup municipal, un espai on recollir idees, propostes, i perquè no, crítiques al nostre treball. Hem de ser valents per a recollir també crítiques i no quedar-nos només amb aquelles opinions de companys que sempre diuen “que bé que ho fem”.

Companyes i companys, en els treballs previs al congrés nacional va quedar palès que els militants volen canvis, alguns reclamaven canvis des d’abaix. Ara és l’hora de provocar-los, començant per les nostres agrupacions.

Salut!

12è CONGRÉS DEL PSC

Ja ha finalitzat el 12è Congrés del PARTIT DELS SOCIALISTES, i és quan s’ha de fer reflexió i valoració dels seus resultats.

Ha estat un congrés que, des de fora, pot semblar que ha acabat tal com es va preveure per part de l’anterior executiva. I si ens limitem a mirar qui liderarà el “Nou PSC”, doncs pots semblar-ho; però per a mi, no ha estat del tot així.

S’ha millorat considerablement en democràcia interna. Alguns aspectes que reclamaven diferents grups o corrents dins el partit, algunes de les quals he defensat personalment, s’han produït en aquest congrés. Es va acceptar la votació secreta de l’informe de gestió, cosa que al meu entendre, no només és un exercici de major transparència, sinó també, considero que ha estat positiu en la informació que ha transcendit a l’exterior, a través dels mitjans de comunicació, als nostres ciutadans.

Per altra banda, el congrés va canviar totalment el seu ordre del dia en el moment que es va acceptar la votació separada del primer secretari, de la resta de la Comissió Executiva. Això va permetre que els tres candidats acceptessin aquest repte, i finalment, els delegats varem poder votar entre dos candidats. Votació que ha reforçat i cohesionat el lideratge del Primer Secretari, en Pere Navarro.

En la confecció de la Comissió Executiva s’ha demostrat un alt grau de maduresa política, al incorporar als altres candidats (Joan Ignasi Elena i Àngel Ros) i d’aquesta forma integrar totes les sensibilitats del partit dins aquest òrgan de direcció. També la incorporació en els primers comandaments dels alcaldes de les grans ciutats, segurament farà que tornem a liderar el municipalisme, que és des d’on ha de sorgir el Nou PSC.

Segur que hi ha coses a millorar en el proper congrés com el termini de presentació d’esmenes o una major presència de delegats i no de convidats, per tal es puguin defensar les esmenes de qualsevol agrupació, però en general estic content. S’han donat grans passes en la democràcia interna. En un major grau de cohesió de les diferents sensibilitats. I en una ponència marc, que en un principi era un document amb moltes mancances, i que ha estat un document que s’ha millorat moltíssim gràcies al treball de moltes agrupacions i companyes i companys del partit.

Endavant PSC!!!

I ARA ... EL CONGRES DEL PSC

Ja hem passat el 20N, les eleccions generals, i els resultats han estat pitjors del que esperava. La meva previsió era de 190 diputats del PP, 115 diputats socialistes, dels quals 15 catalans; així com, el PSC com a primera força política a Catalunya.

Però els resultats són els que són. Els electors han participat en un procés electoral i han escollit. Agafant la idea de Rajoy de com ha de ser la política a partir d’ara, jo diria: “Déu ens agafi confessats”.

Però ara hem de parlar del proper congrés del PSC. Un congrés que espero serveixi per establir uns nous principis. Nous perquè està clar que la situació actual, tant política com econòmica, no hem sabut abordar-la. La ciutadania no confia en els socialistes per sortir d’aquesta situació de crisi econòmica, fins i tot, sembla ser que prefereixen perdre el que anomenem Estat del Benestar. No m’ho acabo de creure, però la gent s’ha cegat.

S’han cegat del discurs rupturista utilitzat per la dreta. Dreta representada a Espanya pel PP, i a Catalunya per CIU. Amb el mateix discurs, amb les mateixes formes de fer política.

Sempre hem presumit de ser el partit que més s’assembla a la ciutadania. I històricament ha estat així. Però ara, no ho es. La ciutadania ens veu com una classe social diferent a la seva, classe que no es preocupa de les seves inquietuds, que no treballa per millorar la societat, amb una organització molt arcaica, amb la idea de que els que estem dins aquestes organitzacions per interès personal. Per copsar els diferents càrrecs institucionals. Per viure de la política.

Els que coneixem el partit sabem que no tot és cert, però hi ha part de veritat. Hi ha companys al partit que, malauradament, no han fet a la seva vida rés més que treballar per i per a la política, mitjançant diferents càrrecs electes i institucionals, i encadenant diferents càrrecs com a forma de vida.

Estic d’acord que els principals càrrecs institucionals han de dedicar-se plenament durant el seu mandat. Estic d’acord a que han de tenir unes retribucions justes per part de la institució que els ha escollit. Però no estic d’acord a que això hagi de ser la seva única vocació de futur, ja que els càrrecs en política han de ser transitoris, tant a nivell organitzatiu com a nivell institucional. Hem de limitar el termini dels mandats, i fins i tot, buscar la millor forma de limitar la concentració de càrrecs en les mateixes persones.

És veritat que defensem, com ningú, les polítiques socials i la justícia social. Totalment d’acord. Per això sóc del PSC. Defensem plenament l’educació, la sanitat, les pensions, els serveis socials, la cultura, la llengua, el jovent, la gent gran, les persones discapacitades, no deixem a ningú fora de l’Estat del Benestar.

Però en canvi, no ho fem tot be. Ens cal millorar en les polítiques econòmiques, tant en l’àmbit tributari com de protecció de l’estalvi, de bona gestió dels recursos econòmics, de polítiques d’ocupació i de suport als emprenedors. Hem d’utilitzar fórmules de l’esquerra, i no voler copiar polítiques de dretes.

Cal fer un gir a l’esquerra en aquest tipus de polítiques. Cal defensar al treballador, però també donar suport als emprenedors. Hem d’incrementar els recursos econòmics per tal de millorar el finançament de les administracions, mitjançant una clara definició de competències, però també, amb una tributació justa i solidària, on les rendes més altes paguin més, on les rendes més altes assumeixin el cost de la crisi actual.

Hem de recuperar la centralitat de la ciutadania, i quan dic centralitat, no em refereixo a fer girs polítics de centre. No. Hem de recuperar que els ciutadans ens vegin com si d’ells mateixos es tractés. Gent propera i preparada per a gestionar la política actual. Gent que demostri que està en política per vocació personal, i no per interès personal. Gent que estigui compromesa per tal de donar una passa endavant en un moment determinat per tal de liderar un projecte orgànic o institucional, però alhora, que treballi per crear nous líders en el seu entorn per a la seva renovació. La seva renovació s’ha d’iniciar el mateix dia que assumeix el càrrec.

En l’àmbit institucional, ens queden un grapat d’ajuntaments. Cal fer un gir en aquests ajuntaments per tal de donar una nova imatge de la política, treballant les relacions amb la ciutadania, amb totes les entitats i grups socials. Portant a terme un gir en les formes de treball i en les organitzacions municipals, per tal serveixin d’aparadors a la ciutadania i ens serveixin per recuperar la seva confiança.

I en l’àmbit orgànic del partit, hem de treballar força en el proper congrés. Buscant nous lideratges dins el partit. Però alhora, ser valents i fer una organització amb noves estructures, més obertes en la participació als debats, utilitzant les noves eines que ens aporten les noves tecnologies; i sobretot, treballant des de les sectorials i les agrupacions en fer debats d’idees.

Endavant PSC !!!

GRUP PARLAMENTARI PROPI, SI O NO?

L'Agrupació del PSC de Ripollet va celebrar el passat dimarts 13 de setembre, l'assemblea per tal d'aprovar, o no, les esmenes en les que havia treballat una comissió durant els mesos de juliol i primera quinzena de setembre. Aquesta comissió es va obrir a militants, simpatitzants i totes aquelles persones que volguessin donar la seva opinió.

En aquesta assemblea es van presentar prop d'una cinquantena d'esmenes, en les que quasi totes van ser recolzades. En les de més rellevància política, diferents ponents varem presentar-les, per tal de obrir el col·loqui i la participació dels membres de l'assemblea, cosa que va provocar que fos una assemblea de molta participació política.

Va ser segurament, l'assemblea més participativa que he viscut a Ripollet. Cosa que va ser molt positiu, i felicito a tots els companys que han treballat en els treballs previs, els ponents que van presentar les diferents esmenes, i a tots els militants per participar en aquesta assemblea.

Però va haver una esmena que va donar molt més a parlar que la resta. I era la que debatia si es recolzava el grup propi o no. En la comissió de treball no va haver consens, per la qual cosa, es va proposar que dos ponents realitzessin la defensa de cadascuna de les opcions. Encara que el resultat era clar, i que no seria recolzat el Grup Parlamentari propi, vaig accedir a defendre aquesta opció amb la següent intervenció:

"Buenas tardes a todas y todos,

Haciendo memoria histórica, quiero recordar diferentes aspectos:

Primero.- Que en el pacto fundacional del PSC, i en la definición de su relación con el PSOE, se estableció que existiría grupo parlamentario propio. Y esto pacto fundacional, a día de hoy, no se ha modificado.

Segundo.- Que en las 2 primeras legislaturas, existió el grupo socialista catalán, encabezado por nuestro compañero Ernest Lluch.

Tercero.- Que tras el golpe de Estado del 23-F, debido a una modificación del reglamento de la cámara, se perdió el grupo parlamentario propio, con el objeto de reducir lo que se llamaba por parte de los partidos de derecha como “el exceso de voces socialistas dentro del parlamento”.

Cuarto.- Que el mayor beneficiado de la desaparición del grupo socialista catalán, fue CIU, que pasó a denominarse “Minoría Catalana”, con el objeto de apropiarse de la representación de Catalunya en el parlamento.

Todo esto que he mencionado nos ha dejado en una situación de invisibilidad, condenando al socialismo catalán, cuando tendría que ser todo lo contrario, ya que el PSC es la primera fuerza política catalana en las elecciones legislativas.

Esta situación provoca que los catalanes, donde la mitad se sienten tanto españoles como catalanes, o incluso más aún, la otra mitad se siente más catalán que español, provoca que muchos catalanes no se sientan identificados en el parlamento español. Y todo esto se agrava con la sentencia del Estatut, o incluso, recientemente, con el ataque que ha recibido la lengua catalana en la enseñanza.

Respecto al resto de España, el hecho que el grupo parlamentario catalán se relacione con CIU, provoca que se señale a los catalanes como nacionalistas y de derechas. Por esto, es más necesario crear el grupo parlamentario propio, para poder decir a España que la mayoría de Catalunya es socialista y de izquierdas; con el objeto de romper esteriotipos que lo único que provocan es el enfrentamiento entre España y Catalunya.

Los socialistas no somos independentistas. Defendemos nuestra Constitución Española. Defendemos nuestro Estatut de Autonomia. Defendemos políticas de izquierdas y socialdemócratas. Y esto, hemos de defenderlo en el Parlamento Español, con voz propia, pero también con un grupo propio que nos represente."